Quim Amorós publicà aquest comentari el 17 de maig de 2010

Alejandro:
Aquest cop discrepo del teu article, i.. no t’emprenyis però penso que has estat una mica demagog en la teva exposició.
Els nous catalans dels que tu parles, no son exactament com tu ho expliques, ni estan afiliats a CIU. ( has vingut a alguna reunió ?, saps de que es parla?), a les reunions que he anat jo a Tarragona no t’he vist, com pots parlar de manera tant despectiva d’un tema que desconeixes?. No sé si ho saps però el tema de la immigració al nostre país es un tema per a tenir en compta i afrontar de manera seriosa, i explicar a tots els nous vinguts la realitat de Catalunya i la idiosincràsia de la nostra llengua, i es justament el que fem.
Alejandro, crec que has tractat de manera molt frívola un tema que des de CIU estem intentant treballar amb molt de tacte, justament per acostar el nostre país als nouvinguts.
No es tracta d’etiquetar a ningú, ni imposar rés a ningú. Perquè saps una cosa Alejandro els sentiments no es poden imposar, i no sé tu, però jo em sento Català, i n’estic orgullós de ser-ho, per això milito a CDC, un partit nacionalista, que treballa fermament per assolir la realitat nacional de Catalunya. No pretenc que tu ho entenguis ni que estiguis d’acord, però saps?,no estic sol, més d’un milió de persones ens han fet costat elecció rere elecció, i espero que ho segueixin fent.

Quique publicà aquest comentari el 18 de maig de 2010

No crec que es tracti de definir qui és català i quin no. No parlariem d’una possible discriminació envers a no atribuir aquest caracter al no català, pel sol fet de creure en una idea de nació catalana?

Català és, per mi, qui ho vulgui ser. És curiós que es parla de ciutadans però la terminologia de català o catalana està més reservada i és selectiva.

No m’agrada que es digui que un és català o no si defensa un ideari polític o un altre, per ser del barcelona o no, o per parlar català o no. Fins i tot, per exemple, podria semblar-me català un falangista (ha treballat, viscut o nascut a Catalunya. Llavors?). Crec que català és qui s’estima uns valors, basats en un territori, ja sigui per raons de treball o de conveniència, o de naixement

Juan . publicà aquest comentari el 18 de maig de 2010

Hola a tothom.

Sr Quim, amb tot el respecte i apreci:

Vet aqui que a sortit la frase clau.

“Acostar el nostre pais als nouvinguts” i jo, em pregunto; Perque no els deixeu en pau als nouvinguts ?. Es aquesta preocupació pels nouvinguts el que fa que els que no ens en preocupen tant, dubten de les vostres intencions. Quan jo vaig vindra a Catalunya, ningu en va acostar aquesta regió. Ni falta que fa ni hi a fet. Jo soc català, no perque me ho diguis tu o ningu, sino pel contrari. A mi no en va vindre ningú a posar-me condicions de llengua per treballar, nigú en va dir com havia de rotular els meus negocis, ni en va dir que si les meus fills tenien cognoms castellans, els hi seria mes dificil trovar feina o guanyar concursos amb rivals que si en tenien. Saps Quim, la preocupació per els d´aqui i els de més enllá ha de ser per vetlla de la seguretat ciutadana, pel control de la sanitat i de l´educació i que els costums dels d´enlla no esdevinguin un problema per la resta, sigui qui sigui. A mi no em van ficar a cap aula d´acollida i ara parlo crec que pro be el català, escriure ja em resulta una mica més dificil, pero t´en faries creus del munt de catalans recalcitrans que ni en saben de posar una lletra en cap idioma. Quan un comença a preocupar-se masa pels altres, es normal que l´altre desconfi-hi. Si algú s´en va a viure a Madrid, Sevilla, Guadalajara, Zaragoza, ningú s´en preocupa d´acostarli la regió tant com es fa aqui i diguem que passa? que aquest llocs son la selva?, em sembla que no. Pots anar treballar i viure, sense sentir a la esquena l´aler que et recorda continuament que has d´acostar-te al país.

No es bo aixecar-se al mati i comproba avans que res si l´aire que respiras es català, espanyol o bulgaro de cropan, pero encara es pitxor llevar-se cada mati, pensant en això i a més a més pensant com han de respirar els altres.

Visca Catalunya.

Sr Amorós, amb tot el meu respecte i admiració també per voste com per l´Alejandro, per compartir amb franquesa els seus pensaments amb qui està en desacord, nomès sabent com pensan els que no pensem com nosaltres, podrem resoldre problemes i sobretot podrem opinar.

Moltes Gracies, Juan

alejandro publicà aquest comentari el 18 de maig de 2010

A tots: ja m’agrada que es pugui establir un debat no només amb mi. Quan això passa és que el bloc funciona!!!

Quim Amorós publicà aquest comentari el 19 de maig de 2010

Sr Juan: Cap problema, ha estat respectuós amb el to que ha emprat al seu escrit i també correcte en les formes, el respecte cap a les persones es basa justament en això, que podem discrepar o no estar d’acord però que respectem les opinions dels altres ens agradin o no. D’altres cops segurament coincidirem o no.
Diu en la seva resposta, que tota la clau radica en allò que vaig dir de “acostar als nouvinguts al nostre país”, i que quant va arribar vostè a Catalunya, ningú del país es va acostar. Sr Juan desconec quant va arribar vostè a Catalunya, si va ésser durant el franquisme o en democràcia, però el que si se segur es que devien ser altres temps, i ara pel que ha escrit domina perfectament el català tant escrit com oral. Cosa que s’agraeix, ja vaig dir l’altre dia que els sentiments no s’imposen, o es tenen o no es tenen, i un pot explicar els seus sentiments, i en canvi no ésser compartits pels altres.
La situació actual dels nouvinguts amb la gran arribada de emigrants dels països de l’est, sud-americans i magrebins bàsicament fa que sigui necessari treballar amb molt de tacte el tema, i la realitat es que Catalunya té una llengua pròpia que es el Català i dos idiomes oficials el Castellà i el Català, i hem de vetllar perquè la llengua pròpia del nostre país que durant molt de temps va ser perseguida i vexada pugui estar al mateix nivell del Castellà, que no ho està, i que per molt que es digui sempre estarà en inferioritat . I està clar sr Juan que si vostè se’n va a viure a Madrid, Sevilla, Guadalajara o Zaragoza, ningú s’acostarà per ensenyar-li el castellà, perquè ja el sap.
Sr Juan nosaltres des de CIU sempre buscarem el millor pel nostre país, i ara el que toca es treballar per sortir de la crisi, i perquè tothom tingui dret a una vivenda digne, el dret a una sanitat de qualitat i reducció de les llistes de espera, la creació de llocs de treball, i la seguretat ciutadana, això son els temes que realment preocupen al ciutadà, però a mes a mes nosaltres amb el suport dels ciutadans que ens han vingut donant elecció rere elecció pel que som, i amb tot el respecte per vostè, seguirem treballant per aconseguir mes cotes de sobirania nacional, fins algun dia aconseguir la sobirania plena si així ho desitgen els ciutadans de Catalunya.

Marc Nadal publicà aquest comentari el 19 de maig de 2010

En primer lloc, lamento molt intervenir només quan es parlen de temes de nacionalisme, que a mi m’incomoden fins a cert punt i, a més, poca cosa de nou hi ha a dir. De totes maneres, com a addenda al què ha dit en Juan, vull fer una reflexió perquè això que diré representa una opinió i un sentir força minoritari (no tan, però, com sembla) i crec que és bo reflectir-ho.

Jo sóc català. No me’n sento orgullós ni me n’avergonyeixo, és així. També és cert que no em sento partícep sentimental d’un projecte de convivència nacional espanyol, tot i que respecto profundament qui sí que se’n senti. Però vull dir, per abordar el tema, que trobo a faltar, aquí a Catalunya, una certa capacitat de crítica. Molts nacionalistes es pregunten: què ens falta per ser un país normal? Jo ho tinc clar: ens falta autocrítica.

A Espanya sí que n’hi trobem. Molts espanyols són conscients de problemes del país (falta de disciplina típica mediterrània, desorganització, burocratització…). A Espanya hi ha molts antitaurins crítics amb els toros, molts espanyols que, tot i sentir-lo com a seu, fan conya del seu folkore; hi ha força acudits explicats per espanyols que se n’enfoten d’ells mateixos (el típic “van un anglès, un francès i un espanyol…”); admiren en part l’estranger; els diaris seriosos i les televisions critiquen els problemes d’Espanya i en donen la culpa als propis espanyols; com a anècdota, a Espanya es va arribar a batejar SEAT com “Sólo España Admite Trastos”.

Aquí, la preocupació per “existir” com a nació és tan gran que anul·la les altres. Estem acostumats a que no es pugui criticar res de Catalunya o que, si es fa, sigui per criticar el nacionalisme. No pot ser que les úniques crítiques al govern, institucions, tradicions, llengua… de Catalunya vinguin de qui de partida està activament interessat i implicat en defensar una nació espanyola, perquè llavors convertim ser català i inclinar-se per determinats costums en un deure necessari per combatre l’enemic, i aquí apareix la malaltia que molt bé descriu l’Alejandro.

Jo tampoc sóc nacionalista, l’únic que lamento és que Espanya sembli l’única alternativa al xovinisme (aquesta és la paraula!) que impregna la vida pública i bona part de la privada. En altres paraules, no m’agrada haver de donar la raó a qui no pensa com jo, però en aquest cas, Alejandro, ho he de fer.

Una salutació molt cordial,

Marc

alejandro publicà aquest comentari el 19 de maig de 2010

Marc: el teu comentari és espectacular. No és massa normal conèixer així de bé Catalunya (i amb la teva edat)

Quim Amorós publicà aquest comentari el 19 de maig de 2010

Marc, tens tant de dret com els demes a expressar la teva opinió, només faltaria, I amb el anys descobriràs que el mon va ple d’intransigents.
Està clar que no tothom pensa igual que un mateix, i totes les opinions son respectables, ningú està en possessió de la veritat absoluta.
Jo em considero demòcrata, per tant haig d’acceptar el que la majoria decideix, encara que a mi no m’agradi. Això no treu que defensi a capa i espasa els meus posicionaments, per aconseguir que algun dia siguin també majoritaris.
Jo si estic orgullós de ser Català, i a l’inrevés que a L’Alejandro a mi Espanya em deixa mes aviat fred ( tot i que el DNI posa España, es curiós que no posa per en lloc nacionalidad española), jo em considero Tarragoní, Català i Europeu. I el meu país Catalunya, te molts defectes, no es un país perfecte, però es el meu, i me’l estimo com es, i entre tots podem aconseguir millorar-ho. M’agradaria doncs que Catalunya fos un país independent, però ara per ara això encara queda lluny, tot i que seguirem treballant per arribar a aconseguir que aquest 37% de la població que avui cita la vanguardia que votaria a favor de la independència de Catalunya, algun dia no massa llunyà pogués ésser majoritari. I Marc no oblidis que la majoria d’un poble democràticament treu o dona raons i treu o dona un govern. I algun dia Catalunya exercirà el seu dret a decidir si vol ésser independent o vol seguir essent una comunitat autònoma d’Espanya.

Marc Nadal publicà aquest comentari el 20 de maig de 2010

Quim,
Entenc perfectament el teu posicionament i el comparteixo en bona part. Jo només destaco que nosaltres, els catalans, hem de ser crítics amb nosaltres mateixos, i que no pot ser que els únics crítics siguin els espanyolistes.
Catalans, independents si convé, però mai xovinistes!

Quique publicà aquest comentari el 20 de maig de 2010

Quim, bien por lo de Tarragoní, Català i Europeu, pero te dejas “veguerial”.

Juan . publicà aquest comentari el 21 de maig de 2010

Hola a tothom:

En sorpren molt Sr. Amorós que segueisi un dialeg en aquest blog. Aixó en fa tindre l´esperança, que si algún día acaban adonan-se de l´imposibilitat del seus desitjos, será perque hia gent com vostè amb prou sentit comú
com per parla amb els mès antagonics i accepta opinions. El meu mes gran i sincer reconeixement perque sense coneixel, n´estic segur que es una gran persona. No obstant aixó, jo em quedo amb certes paraules, que em recordan com va comença tot plegat. Quan jo vaig arribar, em soptaba molt que alguns aleshores es queisesin quan a les noticies deien p.ex. “gran tormenta en Villanueva y la Geltru”, mira que son rucs, comentaben. Quan un se ho rumia, pensa, tindran rao si es Vilanova, que diguin Vilanova. T´en fas una mica més gran i la gent segueix queisan-se del mateix, pero jo amb una mica mès de raonament penso, “perque els d´aqui no diuen Zaragoza i si diuen Saragossa”. Aixó que pot sembla una tonteria, no ho es, mes aviat es la clau de tot. No es tracta de ser diferent, es tracta de ser unic i de tindre uns drets que no tenen els altres i que si els hi donas, a de ser al socaire de la complasenca envers qui li ha donat, el nacionalista. Fa ja molts anys, quan es van inaugurar les noves oficines del Servei d´Industria, just en entrar trovavas una placa que posava (ho retallo una mica)” ……..per les empreses a Catalunya, europa i resta del mon. Jo em vaig quedar glaçat, era posible que algú hagues estat pensant la forma de no posar Espanya, doncs es clar no podia ser de cap altre manera, hi si ho posava, quin mal hi havia. Obviament, el mal era al cap d´aquell incmpetent, que seguramente cobra un bon sou per ser-ho. I sempre que aixecas una pedra al camp te surt un alacran, donc sempre que hia un nacionalista, te surt amb una frase o una historia rebuscada, o falsa, o tangencial. Jo crec que deu ser una boixería viure aixi. Es com un KGB en el que no t´en pots refiar de ningu, perque si perden el temps d´aquesta manera maquiavélica tenin un enemic, el dia que no el tinguin es mengaran entre ells. Jo no havia pensat si posava la nacionalitat al DNI, inclus pot caducar i no adonar-me-n en mesos. Jo no em puc sentir, català, espanyol, europeu i ciutadà del mon, perque no tinc temps de donar-li tantes voltes ni intenció o desintenció d´oblidar-me a ningu. Nomes penso que he d´aixecar´-me molt d´hora i que dinaren, soparem, recollir, visitar, reunir i uns quans verbs més. Que haig de fer (jo ho altres) dir “soc espanyol, europeu i del mon, ninonano,ninonano, no he dit català…que te chinches¡¡¡¡¡¡..com si fos un nen? Aquesta es la veritat del Zaragoza-Saragossa. Quan no sen te historia, quan no se tenen arguments, només queda la trampa, la malissia d´inventa, quan no la mentira i la cobardia. Perque li dic una cosa senyor Amoros, quan no hi hagi enemic, els enemics sereu vosaltres mateixos i ningú s´atrevirá a contradir als que manin.

No vull acabar sense parlar del que vaig posar d´anar a viure a Zaragoza. Es clar que com a castellano parlante, no tindria probleme, pero, que vol dir, que els que han anat i hi van a viure a Saragossa, inclouenti els catalans, magrebins, congolenys, sel hiu “obliga” amablement a anar a un aula d´acollida i se´ls sanciona per posar- Huahila moluna “lavanderia moruna”, o más bien el aragones, que tampoc diu “soy aragones, europeo y mundial”, pensa “con ese rótulo, no lava ni unos calzonzillos, ya se joderá”.

Amb el major dels respectes i admiració Sr. Amorós.

Quim Amorós publicà aquest comentari el 22 de maig de 2010

Juan:

Gràcies pel teu comentari, tal com dius no ens coneixem, al menys jo no sé qui ets tu, però tu si pots saber qui soc jo, perquè poso el meu nom i cognom, i si cliques damunt del meu nom et porta directament al meu bloc. I m’agrada debatre i poder explicar el que penso, aquí i en d’altres blocs, però especialment el bloc de l’Alejandro al que considero amic meu, i al que admiro a pesar de que sap que no té el meu vot. Sempre he pensat que a Tarragona tenim un luxe tenint un polític de la talla d’ell i que ben aviat el perdrem perquè el PP li tindrà destinat aviat un lloc reservat a la alta política al congrés dels diputats de Madrid o un altre càrrec si arriben al govern de l’Estat.

Tornant al tema d’abans, torno a dir el mateix, tot es basa en una qüestió de sentiments, i el pertànyer a un país per imperatiu legal o per convicció, i les conviccions no s’imposen ,es tenen o no es tenen.
Ningú va posar en dubte i inclòs tothom va aplaudir quant les repúbliques ex- soviètiques Lituània, Estònia i Letònia o Moldàvia, van obtenir la seva independència, o les repúbliques balcàniques Croàcia, Bòsnia, Macedònia, i darrerament Montenegro van obtenir la seva independència de la ex- república de Iugoslàvia. Perquè Catalunya no pot aspirar a obtenir el mateix que d’altres han aconseguit?.
Com a mínim tenim dret a poder exercir-ho lliurement en un referèndum, i saber si aquest sentiment es majoritari a Catalunya o no.
I miri l’exemple de Villanueva y la Geltru que diu que deia el locutor de TV, segurament pronunciava perfectament Houston, Kentucky ,Hilary Clinton o George Bush.
A mi em sembla molt bé que vostè sigui espanyol, i se’n senti espanyol, jo en canvi legalment soc espanyol perquè així ho diuen tots els meus documents oficials i el meu passaport ( que també en tinc), però no me’n sento, i ningú, ningú em podrà obligar a sentir-me un altra cosa, perquè els sentiments no es poden imposar.
I , si, avui per avui Catalunya forma part de Espanya, però ja hem pogut comprovar que els països canvien i els territoris també, i que el que avui es d’una manera demà pot ésser d’un altra. El mapa de països de Europa que jo vaig estudiar quant era petit, no se sembla en rés al mapa actual, i potser el mapa de Espanya que avui estudien a les escoles, potser d’aquí uns anys serà diferent a l’actual, o no.
PD. Pot si vol deixar algun comentari al meu bloc, m’agrada debatre com ha pogut comprovar i serà un plaer continuar debatent si aquesta es la seva

Raúl Arranz publicà aquest comentari el 23 de maig de 2010

Jo també crec, Dr. Amorós, que el nostre jefe està predestinat per a més altes responsabilitats a la política. Ara bé, no se’n faci moltes il·lusions sobre que aquest canvi hagi de ser “ben aviat”.

Els agradi, o no, a l’Alejandro li queden moltes coses per dir a la política de la colonia iulia urbis triumphalis tarraconensis. No m’extranyaria que fós finalment el seu company de files, el Sr. Aregio, qui marxi més aviat cap a altres contrades polítiques (això, en tot cas, ho decidirà lògicament CiU).

Sabem que no podem contar amb el seu vot, avui, doncs la coherència és una gran virtut. Però, en tot cas, tenint en compte que un dels regidors dels primers equips de l’alcalde Nadal valora com valora al nostre jefe, no seria tan estrany que a les properes eleccions municipals molts dels actuals simpatitzants convergents puguin cometre el “pecat” d’apostar per un aire nou a la política tarragonina.

Chi lo sà…

Juan . publicà aquest comentari el 23 de maig de 2010

Hola Sr. Amoròs,

A mi tambè m´agrada molt debatre amb vostè i encara mès despres del seu comentarí, respectuos, obert i amb del seny que deurien tindre mès de un politic. No en tenia ni idea que clika al seu nom poratav a un link. D´informatica ense molt poc. De fet primer el vaig tractar com a Sr. Quim perque en contestar ni em vaig fixar en el seu cognom. Es cert que no se qui es, ni coneixo la seva cara o la seva veu, pero en aquesta vida jo, com suposo tambè voste, n ém conegut persones amb “bona cara i millor parlar”, que despres han estat un rotund nyap. Voste en fa referencia a un grapat de paisos que han estat recentment independents. En canvi no em parla gens ni mica de la situació socio-economica d´aquest paisos. Veritablemente vosté creu que els hia sortit be. Creu que tenin guerres com han tingut la majoria, desastres economics inimaginables, els hi a valgut la pena. Sap que pasa que jo no tinc res en contra de la independencia de Catalunya, esta voste doncs equivocat, jo n´en soc partidari, pero así, m´en han de donar garanties que serà amb pau i han superavit economic. Els seus suposo amics independentitstes, segur que ho prometeran, al igual que ho van fer els independentistes d´aquest paisos que voste anomena, el que pasa es que jo no m´en refio de cares i veus que coneixo prou be, de ments per a mi perturbades, que son capacos de tancar-se en un despatx e idea una frase per entremaliada per no haver de posar Espanya. Si…podrìa fiar-me, pero despres, que, families separades, morts, caos economic, guerrilles internes ? es massa arriscat i sols que ni hagi una petita possibilitat que alguna d´aquestas coses pogui passar, ja no val la pena arriscar-se. tambe li dic que soc partidari de l´independencia de la Vall d´Aran i es més, si en donessin una feina, i una garantia de pau i tranquilitat i segureta economica, m´en aniria a viure allá. Potser en aquest paisos que vostè diu, les condicions de vida eren semblan a les actuals, es a dir molt dolentes. Que en vol dir, que si li oferessin anar a viure a Zaragoza o a Estrasburg amb un bon sou, casa, cotxe, pensiò, voste no se´n aniria, perque trovaria a faltar la independencia de Catalunya, si si trobes en males condicions aqui o faria?. Amb tots els respectes, no s´engany, la gente fuig dels seus paisos per fam o por a les guerres i les guerres i la fam venen per coses com les que vosté proposa. El risc es alt o baix, en qualsevol cas, inacceptable per gente que vivim prou be, si pensem en el futur i en les families i els nens, que no en tenem cap culpa dels invents de la gent amb molta cara i molta veu, pero amb gens de sentit comú, i es clar no em refereiso a vostè, perque sense coneixel vostè sap pefectamente que aquets desig que te no te mes relevancia que sentir-se de L´Ampolla o de Riudecanyes i que la historia sobre la que es bassa un suposat estat català no ha existit mai, Altre cosa es que voste no es pugui treure aquest sentiment de català molt recomenable i respectable, pero no el confongui amb els drets, perque moltissima gent se sent ciutadà del carib i tambè ho es de molt respectable.

Una forta abraçada.

Quim Amorós publicà aquest comentari el 23 de maig de 2010

Sr Arranz:
Gràcies pel seu comentari, només una puntualització, jo no he dit que m’agradaria que L’Alejandro marxés de Tarragona, ja m’està bé la feina que està fent aquí a l’ajuntament, sinó el que he dit es que crec que Tarragona ja se li ha quedat petita i que aviat exercirà d’altres responsabilitats a nivell de l’estat, n’estic segur. però evidentment serà una decisió del PP.
De l’Aregio si anirà o no a Barcelona després de les eleccions al Parlament de Catalunya tal com diu vostè serà una decisió de CIU i d’ell mateix si li proposen i ho accepta.
I… que jo, respecti i admiri a l’Alejandro Fernández, no vol dir que el voti en un futur, perquè hores d’ara el projecte polític que defensa CIU i el que defensa el PP estant molt allunyats, sobre tot en qüestió nacional.

Sr Juan: es un veritable plaer poder debatre amb tranquil•litat i des de la nostra discrepància sobre els temes en que tots dos estem tant allunyats,
No sé si aquests països europeus que van assolir la seva independència estan millor o pitjor que abans, en tot cas va ser una decisió que van prendre democràticament, alguns tal i com ha dit, després una càrrega tan dura com el patir una guerra. Se’ls hauria de preguntar a ells si els hi ha valgut la pena i si ho tornarien a fer.
Es evident que no proposo aconseguir la independència de Catalunya per la força de les armes, el que vull es que Catalunya algun dia es pugui plantejar el seu dret a decidir si vol ser un país independent o vol seguir sent una autonomia de l’estat espanyol. I evidentment per la via pacífica, del consens i respectant el resultat del referèndum, que per altra banda podria donar com a resultat que es quedés tot tal i com està.
I Respecte a la feina a Zaragoza, home, actualment amb la feina actual em sento molt realitzat, em sento molt considerat per la empresa, estic a gust i considero just el que cobro, hauria de ser una oferta molt, molt temptadora perquè marxés per iniciar una nova aventura a una altra ciutat fossi a Catalunya o a Espanya, o a l’estranger, i… no sé probablement acabaria rebutjant la proposta, perquè si estic bé aquí perquè canviar??

Juan . publicà aquest comentari el 24 de maig de 2010

Hola de nou amics(si me ho permete-ho)

En fa l´efecte, potser m´equivoco, que vosté Sr. Amorós es dedica a la política o pels volts. Aixó i será l´ultima vegada, em fa que encara li profesi mès admiració i respecte. Si no es així li hi prego en disculpi. Alló de la feina a Zaragoza, era només en cas de trovar-se en una situació de dificultat. Per el que fa a la questió de les armes, aixó no depend de vosté ni de mi. Avui dia la violencia es gairebe una moda permanent. No importa qui llança la primera pedra, un cop es llançada, vindra una segona, una tercera i més. No es cap consol, no ser-ne el primer en llançar-la. Els ciutadans d´Atapuerca, van ser els primers poblados de la peninsula i d´Europa(no he dit Espanya), no sembla tan dificil, quan no tens mala fe. Aquesta gent sembla que tenen molta mes historia que la resta i no els veig demanan cap independencia. On posem el llistó de la historia, de la reial em refereixo.?

Les guerres on un gran negoci i mes en temps de crisi. de veritat creu que les gueres civils un cop s ´han llançat les primeres pedres, no son mes que un gran negoci. I la recostrucció, quan diners val i el subministrament de alló destruït? i els serveis. Sempre ho posan emprese de països fora del que ha estat en guerra, bes quina casualitat. Qui cobra les comissions?, els cagamandurries que amb els seus desitjos i no em refereixo a vosté sino a qui tan li fa que es llançin pedres, que amb els seus boixos desitjos, han enviat als altres al excorsador. Vosté es una persona honrada, n´estic segur, pero els altres serán a Suïssa, menjant xocolata, mentre vosté crida”no llançe´ho mes pedres”, de debó creu que no será així?, si te cap dubta, quedis amb el seus sentiments, perque quan ja va passar aixó, uns cridaven “m´en vaig perque no em detinguin, ature-ho el feixisme”, els altres es quedaren aqui, aturan el feixisme i morin. Per els morts i les seves families va ser un consol lluitar pel seus desitjos, pero els que van fugir van tornar plens de calerons i com a herois……

Una forta abraçada.

Ja no vull escriure més d´aquest tema, ha estat un plaer. I si un dia aconsegueis els seus desitjos sense que ningú llançi ni una sola pedra, el meu vot de per vida o la meva admiració per sempre a les dues coses si es vosté politic.